PARLEM DE MÚSICA
Organitza: Associació Musical Eduard Toldrà Lloc: Auditori Eduard Toldrà (Sala Gran) ; Preu: Entrada lliure
Els Parlem de música… són unes sessions divulgatives a través de diferents experts que, amb l’ajuda de mitjans audiovisuals, ens apropen o aprofundeixen, segons el cas, al món de la música. Diem al món de la música, perquè s’intenta donar una visió d’aquest art des de moltes vessants i molts punts de vista diferents. Aquest programa es dur a terme gràcies al conveni de col•laboració entre l’Associació Musical Eduard Toldrà i l’Auditori Eduard Toldrà.
Dijous 8 d’octubre, a les 21h
Parlem de Música amb … Francesc Burrull i Esteve Molero
Esteve Molero entrevista un músic històric del jazz català: el pianista i arranjador Francesc Burrull. Com van aprendre jazz els degans d’aquest estil a Catalunya? Quins vinils escoltaven? D’on treien les partitures quan no existia internet? Una introducció amena i didàctica al concert Catalunya & Amèrica de l’orquestra Camerata Eduard Toldrà dirigida per Esteve Molero.
Francesc Burrull, pianista de jazz, un dels grans del país. Neix a Barcelona. Compositor, arranjador i pianista del jazz amb formació clàssica al conservatori del Liceu de Barcelona. Treballa el jazz amb Tete Montoliu. Ens explicarà la seva formació musical.
Esteve Molero, amb extens currículum acadèmic de diverses activitats és compositor, arranjador, especialista en música de cobla i de jazz. Ens explicarà la seva visió del proper concert, la fusió d’una formació clàssica per música de corda i un trio de jazz amb trombó solista.
FRANCESC BURRULL. Neix a Barcelona, l’any 1934. Ingressa al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona a l’edat de set anys. Va ser deixeble del mestre Pere Vallribera. Finalitza la carrera de música i piano amb la qualificació d’excel·lent i obté la medalla d’or per oposicions i el Premi “Santa Cecília”. Molt aviat destaca en l’àmbit musical barceloní. Forma els seus propis grups: “Latin Combo”, amb qui enregistra 12 discs i, posteriorment, “Latin Quartet”, fent set discs més. Té oportunitat de tocar al costat de noms de la categoría de Sydney Béchet, Bill Coleman, Chet Baker, Don Byass i Jean- Luc Ponty. Amb Tete Montoliu enregistrà dos discs com a vibrafonista. Amb l’avinentesa del naixement dels “Setze Jutges”, s’incorpora al món de la Nova Cançó, com a compositor i arranjador. Assumeix la responsabilitat de la direcció musical de l’Editorial Concèntric, en la qual guanya el Gran Premi del disc català per la seva tasca. També col.labora amb altres editors: Edigsa, Discophon, Ariola, Emi-Odeon, Zafiro i MoviePlay, sempre en el camp de la música catalana. Destaquen en aquesta etapa els treballs amb Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Guillermina Mota, Núria Feliu, Pere Tapies, La Trinca i un llarg etc… Enregistra un disc d’homenatge a Duke Ellington, amb motiu de la seva mort, i això significarà el naixement de la “Big Band” de Barcelona, formació de 18 músics, de la qual n’és director. Ha col.laborat amb la Banda Municipal i la O.B.C., com a solista de piano en la “Rapsody in Blue” i el “Concert en Fa” de Gershwin. També ha estat convidat a l’Escola Berklee de Boston. Actualment alterna les seves actuacions personals i les de conjunt, formant trio amb Llorenç Ametller, baix, i Quim Soler, bateria, amb qui ha gravat “Passeig de Gràcia” i “Barcelona Jazz”, de composicions originals. Al piano solo va gravar el disc “Blanc i Negre”. Obté per unanimitat el Premi Nacional de Música 1992, de la Generalitat de Catalunya, al Intèrpret de Jazz.
ESTEVE MOLERO. “Quan tenia set o vuit anys ja sabia que volia ser músic. Diuen els experts que els éssers humans posseïm set tipus d’intel·ligència, una de les quals és la musical. Crec que jo aquesta ja la portava de sèrie, però que el meu pare la va estimular sobremanera durant els anys que vam estar junts, els d’infantesa, que els mateixos entesos diuen que és l’etapa en què el cervell humà s’acaba de formar. […] Quan vaig aprendre a llegir el pare em va apuntar a classes de solfeig a l’Escola d’Art del poble on havíem anat a viure, Sant Pere de Ribes. Aleshores la meva fascinació encara va ser més gran, perquè em fixava amb més antenció en les orquestres de ball que venien per la festa major. […] Aquelles americanes de lluentons que brillaven amb els focus de colors canviants, la màquina de fum, el balanceig a dreta i esquerra al ritme de la música. Jo m’ho mirava bocabadat des de baix i a vegades, quan els músics s’adonaven del meu embadaliment, em picaven l’ullet. Un dia, un d’aquells músics li va dir al meu pare: Molero, aquest noi teu serà músic!”.